Feia temps que l’equip de la Unitat de Procés Tècnic valorava la possibilitat d’endinsar-se en les tecnologies de digitalització tridimensional. L’objectiu era clar: millorar l’accessibilitat i la difusió en línia del patrimoni de la Universitat de Barcelona.
Amb aquesta finalitat, durant l’últim any, el personal ha participat en tallers i jornades especialitzades que han ajudat a prendre decisions clau: des de la tria del programari per generar models 3D fins a l’elecció d’una plataforma de visualització interactiva.
Una xarxa de col·laboracions essencial
Aquest projecte ha estat possible gràcies a la col·laboració d’altres institucions. D’una banda, s’ha rebut l’assessorament del personal tècnic del programa Giravolt, una iniciativa del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya centrada en la digitalització 3D del patrimoni cultural. De l’altra, s’ha treballat estretament amb el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) per integrar els continguts al portal de la Memòria Digital de Catalunya (MDC) i garantir-ne una visualització òptima.
Un TFM que impulsa el projecte
L’impuls definitiu va ser l’alumne Jesús Villaverde del Castillo de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB, que va desenvolupar aquest projecte en el marc del seu Treball Final de Màster. Equipat amb càmera pròpia, en Jesús es va encarregar de la captura d’imatges en 360°, amb el suport tècnic de la Unitat de Gestió de la Col·lecció, que va aportar els recursos d’il·luminació i estabilitat necessaris per garantir la qualitat dels resultats.
Cap a una nova manera de preservar i explorar el patrimoni
La digitalització en 3D dels objectes del fons Sabater Pi és molt més que una eina tècnica: és una nova forma d’apropar el patrimoni al públic i d’obrir-lo a la recerca i la docència. Aquesta primera fase del projecte ja ha donat fruits: els primers objectes digitalitzats es poden consultar a la Memòria Digital de Catalunya, i el Museu Virtual de la Universitat de Barcelona ha contribuït ampliant la col·lecció amb tres peces més.
Accessibilitat i reptes futurs
Una de les fortaleses del projecte ha estat l’ús de programari i eines gratuïtes, fet que en reforça l’accessibilitat per a institucions amb recursos limitats i en fomenta la reproducció en altres entorns acadèmics.
Ara bé, els pròxims passos impliquen nous reptes: millorar la qualitat visual i la navegació, i explorar la possibilitat de contractar, de manera consorciada, versions avançades de les plataformes per oferir una experiència més rica i fluida.
Aquest projecte és una mostra del potencial de la col·laboració i de com la innovació digital pot fer valer el patrimoni universitari d’una manera oberta, accessible i sostenible.
…
Aquí pots veure alguns dels objectes digitalitzats en 3D del fons Sabater Pi:
Després de fer una llegida més atenta, i passat el descans estival, a la LOSU (Ley Orgánica 2/2023, de 22 de marzo, del Sistema Universitario), que va entrar en vigor a l’abril, voldria fer una breu reflexió sobre el paper i les funcions que la nova llei atorga a les biblioteques universitàries, en el cas de la Universitat de Barcelona al Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI)[1].
Observo amb interès i optimisme que aquesta nova llei mencioni amb bastant detall dues funcions, la de conservació i difusió del patrimoni bibliogràfic, per una banda, i per l’altra, el suport que es pot oferir a l’investigador, i de retruc a la nostra institució, a la ciència en obert. És molt d’agrair el paper de REBIUN en la concreció d’aquestes funcions i la mirada receptiva per part del Ministeri d’Universitats a incloure-les.
Aquestes funcions que es detallen no ens són alienes i, des de les biblioteques universitàries, ja les tenim assumides i treballant-hi des de fa anys en major o menor mesura. Però que es detallin amb bastant profunditat en aquesta llei és un fet que ens deixa en una bona posició de partida, sobretot de cara a la redacció dels nous estatuts que caldrà fer a moltes universitats.
Els dos articles concrets que fan referència a aquestes funcions són: l’article 21 sobre la conservació i difusió del patrimoni bibliogràfic, i l’article 12 sobre el foment de la ciència oberta i ciència ciutadana.
Sobre l’article 12. Foment de la ciència oberta i la ciència ciutadana
La llei destaca, especialment, la funció de les universitats de promoure i contribuir activament a la ciència oberta, mitjançant l’accés obert a les publicacions científiques, dades, codis i metodologies per tal d’avançar en la innovació i investigació, i contribuir a l’objectiu de lliure circulació de coneixements científics i tecnològics. Seguidament, específica, en els diferents apartats de l’article, alguns punts que em semblen interessants i bastant definidors pel que fa als objectius i la filosofia de la llei.
La consideració del coneixement científic com a bé comú, que té moltes implicacions sobretot relacionades amb la filosofia de l’accés obert al coneixement i amb un relat amb el qual ens sentim identificades totes les biblioteques, sobretot les universitàries finançades amb diners públics.
L’obertura a la societat del coneixement científic: les biblioteques com a porta d’accés per a tota la ciutadania, als recursos d’informació, en paper i digitals.
També apareix destacat el paper d’assessor i formador de les biblioteques en els principis de l’accés obert i la ciència oberta, de cara a la seva comunitat universitària.
Paper de la societat i de les biblioteques en el foment de la ciència ciutadana, com un vector de col·laboració entre universitat i ciutadania per generar coneixement científic. Les biblioteques disposen d’espais i serveis que poden potenciar la innovació, el pensament crític i la creació de comunitat.
També menciona el paper de les biblioteques de contribuir a la transparència del sistema de comunicació científica.
A la llei també es detallen els diferents instruments que es tenen per fer possible el gran objectiu de la lliure circulació del coneixement científic:
Els repositoris institucionals i també temàtics acolliran una còpia de la versió final, de documents i dades, acceptada per publicar en accés obert i de forma simultània a la data de publicació.
També la creació d’altres infraestructures i plataformes tecnològiques institucionals o en col·laboració amb d’altres institucions de repositoris de dades de recerca que facilitin el lliure accés a les dades de recerca (dades obertes).
Aquestes dades de recerca seguiran els principis FAIR (fàcils de trobar, accessibles, interoperables i reutilitzables).
Aquestes fonts primàries (dades i document, etc.) seran utilitzades per validar i avaluar els resultats de la recerca publicats en accés obert, sempre que sigui possible.
Les agències de qualitat inclouran:
Com a criteri i requisit d’avaluació l’accés en obert dels resultats científics del personal docent i investigador.
Els repositoris institucionals com una font fiable per accedir a la documentació i garantir l’agilitat en els procediments d’avaluació.
La promoció de la transparència amb els acords de subscripció amb editorials científiques.
Ens sentim molt identificats amb tot el relat, tant amb els objectius subjacents com amb els instruments: des de les biblioteques ja fa temps, gairebé des dels inicis del moviment d’accés obert, que ens hem cregut, i així n’hem fet apologia, que l’accés obert facilita que la investigació finançada amb diners públics arribi a tothom sense barreres ni econòmiques ni legals.
A tall d’exemple:
Totes les universitats catalanes tenen el seu repositori institucional gestionat per les biblioteques; també tenim de forma consorciada un repositori de dades i una infraestructura que promociona la recerca en obert; i un observatori de l’accés obert de les universitats catalanes. En aquest apartat, cal remarcar, que la llei destaca una funció important i més innovadora: que els repositoris siguin fonts fiables per garantir els processos d’avaluació de la recerca.
Fem formació i ajudem els investigadors en la gestió de dades i altres processos relacionats amb la difusió del coneixement.
Només com un petit exemple de l’exercici de transparència del sistema de comunicació científica, aquest any i per primera vegada, hem publicat a la Memòria d’activitats del CRAI 2022 un annex on hi figura la despesa de la Universitat classificada per editors.
Diríem que moltes de les coses que es mencionen a la llei, les tenim i les fem, però caldrà aprofundir i millorar-ne l’organització i la gestió dels serveis que oferim, sobretot per poder atendre la demanda de tots els investigadors de la nostra universitat.
Sobre l’article 21. El patrimoni històric, artístic i cultural universitari i les biblioteques
Pel que fa a l’article 21, el que es refereix en general a la conservació i difusió del patrimoni, i que en el cas del CRAI se centraria en el patrimoni bibliogràfic i documental, és també una funció assumida i practicada, fins i tot es podria classificar com a més «tradicional», perquè està en l’essència de totes les biblioteques des de fa anys: facilitar l’accés i preservar i conservar el patrimoni bibliogràfic per generar coneixement i democratitzar l’accés al saber científic i cultural.
En el nostre cas, que tenim uns fons bibliogràfics patrimonials molt importants, tant en nombre com en qualitat, diverses col·leccions especials úniques i dues biblioteques classificades com a patrimonials, aquesta funció mencionada en la llei, no fa més que reforçar i posar en valor, també dins el panorama espanyol, a aquelles universitats que tenen fons patrimonials de tot tipus i la voluntat de conservar-los i preservar-los per al futur.
Alguns aspectes a destacar:
La importància de l’establiment de sinergies entre les unitats de la Universitat que treballen i tenen en la seva missió la preservació de la memòria històrica, artística i cultural. Biblioteques, arxius i museus (sigles LAM en anglès) se solen classificar com a institucions de la memòria. En el cas de la nostra universitat, a més del CRAI, serien l’Oficina de l’Arxiu Històric i Patrimoni Documental i elsresponsables de les col·leccions del Museu Virtual sota la coordinació del vicerectorat de Patrimoni i Activitats Culturals.
Pel que fa a la preservació i la conservació, en el cas de la nostra universitat, es disposa de dues infraestructures de suport que hi ajuden molt: el Centre de Digitalització de la UB (CEDI) que es dedica bàsicament a digitalitzar el patrimoni bibliogràfic i documental, i el Taller de Restauració que restaura i conserva llibre antic però també altres materials gràfics.
No es tracta només de preservar i conservar el patrimoni bibliogràfic i documental que custodiem, sinó també de contribuir a la seva difusió mitjançant la catalogació de les seves col·leccions, les activitats culturals i exposicions, la cooperació amb d’altres entitats i la digitalització.
De cara a la difusió, també des de fa temps s’informa de la globalitat de les diferents col·leccions en el web del CRAI; es posen a disposició de la societat les reproduccions digitals d’una part del patrimoni bibliogràfic, sobretot mitjançant els servidors BiPaDi i la Memòria Digital de Catalunya, i la participació en diferents projectes europeus, com Europeana. Recentment també es pot cercar tot aquest material en una interfície específica al Cercabib.
Amb totes aquestes activitats ajudem la Universitat amb l’objectiu comú de fer accessible el patrimoni bibliogràfic i documental que custodiem, per tal de democratitzar l’accés al saber científic i cultural contingut en aquest patrimoni. Aquest és també l’esperit que es pot llegir a la llei.
I, per acabar, només l’última reflexió: encara que els objectius dels dos capítols de la llei puguin semblar molt diferents, un potser molt més enfocat al passat i de caire més «tradicional», que seria el que fa referència al patrimoni, i l’altre, el tema de ciència oberta i ciutadana, que no fa tant que ha aparegut en el nostre vocabulari habitual, s’observa que, en el fons, l’objectiu final en ambdós casos és el mateix: democratitzar l’accés al saber científic, identificant-lo com un bé comú que mereix ser preservat, difós i reutilitzat.
I aquesta, segons el meu punt de vista, és una de les funcions més importants i essencials, que dona sentit a la tasca de tots els qui treballem a les biblioteques, i en el cas de la Universitat, dels qui treballem al CRAI.
Judit Casals. Directora del CRAI de la Universitat de Barcelona
Molt sovint, en la literatura sobre els fons documentals i les col·leccions especials que es conserven als arxius i a les biblioteques, es fa referència als conceptes de memòria i identitat.
Per a algunes persones els documents d’arxiu contenen la història, els records, el passat col·lectiu i la identitat d’un poble, i els arxius i les biblioteques els conserven com a testimonis del que va esdevenir. Per a altres, els arxius i les reserves de les biblioteques no són magatzems de memòria, sinó que són fonts per al descobriment de memòries i d’identitats que han quedat ocultes, que s’han perdut i a les que s’ha de donar veu.
Sigui com sigui, vivim en una època en la que Internet està molt present en les nostres vides i gràcies o malgrat als cercadors ja no ens cal memoritzar i recordar un munt de coses que abans es consideraven rellevants. Les noves tecnologies ens permeten crear records i memòries d’esdeveniments de manera fàcil i ràpida. Moltes vegades decidim viure moments especials a través d’una càmera en lloc d’experimentar-los directament, només pel fet de salvaguardar-ne el record.
Per preservar la nostra identitat i la nostra memòria acumulem testimonis de tot tipus en suports audiovisuals i electrònics. La memòria col·lectiva i la identitat comunitària ja no es presenta de la manera tradicional. Els fons documentals i les col·leccions especials que arriben avui en dia als arxius i les biblioteques contenen materials de tipologies molt diverses: entrevistes orals, música, vídeos d’esdeveniments, fotografies, llocs web, bases de dades, blogs, missatgeria de correu electrònic, bústies de veu, etc.
El que està clar és que encara que ni la memòria ni la identitat, entesa com a procés cognitiu, no siguin quelcom tangible que es pugui guardar, els arxivers i els bibliotecaris tenim la missió de continuar conservant-la, preservant-la i també difonent-la, adaptant els nostres procediments als nous materials i documents que contenen memòria, no importa quina sigui la seva tipologia i el suport en que ens arribin.
En aquesta línia treballa el CRAI de la UB. A la pàgina de Patrimoni bibliogràfic i documental de la Universitat de Barcelona trobareu les col·leccions de Fons antic (manuscrits, incunables, edicions des del segle XVI fins al XIX, etc.) i les de fons personals, les col·leccions especials temàtiques, les biblioteques personals i totes les col·leccions digitals del CRAI que es poden consultar a BiPaDi (Biblioteca Patrimonial Digital) i a MDC (Memòria Digital de Catalunya).
Si cerquem el mot arxiu en un diccionari o en una enciclopèdia veurem que té diverses accepcions. Per una banda fa referència a l’edifici o local on es dipositen i conserven els materials arxivístics, on són disponibles per ser consultats. Per altra banda la denominació arxiu també fa referència a l’organització, la institució o el servei encarregat de seleccionar, adquirir, preservar i fer disponibles els arxius, i en tercer lloc designa el conjunt de materials que es guarden en aquests arxius.
Ens centrarem en aquesta última accepció per donar a conèixer algunes de les principals característiques d’aquests materials:
Un arxiu consisteix normalment en un conjunt de materials inèdits, no publicats, que han estat produïts de manera orgànica, per una persona, una família o una entitat com a resultat natural de l’acció i dels processos que duen a terme al llarg del temps i que es conserven pel valor durador de la informació que contenen i pel seu valor com a prova del treball o activitat del seu productor. Per la seva unicitat, aquest material és molt valuós per als investigadors. En moltes biblioteques trobarem còpies publicades d’un llibre en concret, però difícilment trobarem per exemple el primer esborrany manuscrit i signat per l’autor d’aquest llibre.
No hi ha dos fons d’arxiu iguals ni tampoc cap repositori o col·lecció que contingui tot el material sobre un tema. Per això és important informar als investigadors si sabem que un fons està repartit en diversos arxius o si hi ha altres col·leccions que complementen les nostres. El volum dels fons d’arxiu pot variar en grandària, des d’un únic expedient fins a centenars o milers creats o recollits per una persona o organització.
Es poden trobar fàcilment descripcions de fons, de col·leccions i algunes imatges digitalitzades de materials concrets al web i a les bases de dades que proporcionen els arxius, les biblioteques i altres institucions, però la gran majoria del material d’arxiu no publicat no està disponible en línia sinó dins d’arxivadors en els arxius i sales de reserva d’aquests centres.
Des de fa anys les biblioteques estan rebent també materials d’arxiu a través de donacions i el CRAI de la Universitat de Barcelona és un bon exemple. Des del CRAI i amb l’ajut tècnic del personal de l’Arxiu de la UB es fa un esforç per descriure tots aquests materials, donar-los a conèixer a través del seu web i facilitar-ne la consulta.
Podeu consultar els materials d’arxiu de la Universitat de Barcelona i els fons personals del CRAI al gestor d’arxiu UBDOC.
Podeu trobar la descripció del material d’arxiu, de les col·leccions especials i també del patrimoni bibliogràfic del CRAI a la pàgina de Patrimoni bibliogràfic i documental del web del CRAI. També trobareu ajudes de cerca al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona. Podeu consultar les col·leccions especials digitalitzades del CRAI a la Biblioteca Patrimonial Digital (BIPADI), a la Memòria Digital de Catalunya (MDC) i a Europeana.
De tots era coneguda l’existència de material d’arxiu, de fons personals i de col·leccions especials als nostres CRAI Biblioteques, però el tractament d’aquests fons era un tema pendent, amb l’excepció del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, que per la seva consideració d’arxiu-biblioteca, disposa d’importants fons d’arxiu, completament descrits i inventariats.
A la resta de CRAI Biblioteques, els materials d’arxiu romanien ocults dins de caixes, o en armaris, sense accés al públic. Hi ha diversos motius pels quals no s’havien tractat aquests fons, però en el nostre cas en destaquen dos de principals: per una banda els bibliotecaris es trobaven amb un tipus de material en formats i tipologies que no eren els tradicionals als que estaven acostumats a descriure, i per altra, en alguns casos s’havia perdut el fil de la donació del fons perquè les persones que l’havien rebut, o havien canviat de lloc de treball, o s’havien jubilat, i no se sabia ben bé d’on provenia aquella documentació i què calia fer amb ella.
A finals dels anys 90 i sobretot durant la primera dècada del 2000 els CRAI Biblioteques de la Universitat van començar a rebre una quantitat important de donacions de fons personals. Els donatius incloïen fons documentals i/o bibliogràfics provinents d’eminents investigadors i científics que havien estat també professors de la UB. Podem citar per exemple, el Fons Martorell-Solanic (1997), el Fons Sabater Pi (2005), el fons Porter Moix (2008) i el fons Josep Cuatrecasas (2010), entre d’altres. Va ser llavors quan es va veure la importància i la necessitat de començar a treballar aquesta documentació i esbrinar quins altres fons donats amb anterioritat romanien encara en espera de ser tractats.
En un principi, es van començar a inventariar alguns d’aquests fons i cap a l’any 2002 es van crear les primeres bases de dades per poder anar introduint la informació. Els registres incloïen uns camps bàsics de descripció: autor, títol, lloc, any, descripció física, tipologia, notes, matèries, etc., similars als camps bàsics de la catalogació bibliogràfica. Els documents eren descrits un a un sense l’establiment de sèries o expedients, és a dir, no se seguia la normativa de descripció arxivística. Amb el pas del temps es va fer palès que tant des del punt de vista del contingut, com des del punt de vista informàtic, aquestes bases de dades eren poc consistents i no es garantia la seva continuïtat a llarg termini. Calia doncs treballar aquesta documentació d’una altra manera i migrar les dades a alguna aplicació més sòlida i amb garanties de continuïtat.
Va ser així com el febrer de 2012 es va iniciar un projecte de col·laboració entre el CRAI i l’Arxiu de la Universitat per tractar i donar visibilitat als fons personals i col·leccions especials existents al CRAI de la UB.
Es va veure des d’un primer moment que la participació dels CRAI Biblioteques en el procés de descripció i tractament d’aquests fons d’arxiu era fonamental i que es requeria impartir de forma periòdica una formació per part del personal de la Unitat de Gestió Documental i Arxiu als bibliotecaris del CRAI assignats per tractar aquest material.
Ja han passat sis anys i actualment es continua amb la formació en gestió documental. Els fons personals s’inventarien i es descriuen amb criteris arxivístics i les fitxes de productor, de fons, de sèries i d’unitats documentals simples i compostes, descrites pel personal de de la Unitat deProcés Tècnic i pel personal dels CRAI Biblioteques, s’incorporen al programa d’arxiu UBDOC.
Dins dels treballs de gestió de documentació d’arxiu s’ha iniciat recentment l’inventariat del Subfons del CRAI de la UB per recollir tota la documentació de la història del nostre servei des del seu inici com a Biblioteca fins al CRAI actual.
Des de la Unitat de Procés Tècnic, amb la col·laboració de la Unitat de Gestió Documental i Arxiu de la Universitat de Barcelona, es dona suport al personal dels CRAI Biblioteques encarregat de gestionar i descriure els seus fons personals.
Podeu consultar la descripció dels fons personals del CRAI a l’UBDOC
El Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona, entre altres restauracions que va realitzant i de les que us anirem informant, acaba de restaurar el document:
Adhémar, J. Cours de Mathématiques a l’usage de l’ingénieur civil. Applications de géometrie descriptives. Coupe des Pierres / Ombres. Paris. Bachelier, Libraire. Carilian-Goeury, Libraire. L’auteur, 1840, 1838. 2 v.
L’obra, dipositada al CRAI Biblioteca de Matemàtiques, consta de dos àlbums de 60 i 31 làmines (algunes a doble pàgina) de geometria, que presentaven problemes d’oxidació i mal estat de l’enquadernació.
Vegeu imatges de l’estat inicial de l’obra:
El procés de restauració, dut a terme pels restauradors Tana Andrades, Domènec Palau, Marc Plata i Pau Cimarras, ha consistit en les següents actuacions, que han permès fer la restauració completa dels dos volums respectant les seves característiques originals:
Neteja en sec.
Neteja humida
Tractament de taques
Reintegració mecànica (taula de succió) i manual
Enquadernació i reintegració de les cobertes originals
Una de les característiques d’aquestes obres en forma d’àlbums de làmines soltes, és la dificultat de l’obertura del llibre per consultar les làmines i texts al complet.
En el Cours de Mathématiques…, les làmines estaven cosides a ‘l’americana’, fet que no permetia la correcta obertura de les pàgines i com a conseqüència, hi havia un perill constant d’esquinços al llom i feia que algunes làmines estiguessin ja despreses del bloc.
Per pal·liar aquestes mancances, s’ha realitzat un cosit amb beta, formant quadernets de tres bifolis amb les làmines, que ara permet la correcta obertura dels àlbums i una bona visualització de làmines i texts.
Així és com podeu veure el Cours… després de la restauració:
S’acaba d’incorporar al Catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona, un notable fons antic provinent de la Secció de Botànica de la Facultat de Farmàcia. Es tracta d’un conjunt de 108 obres impreses entre els segles XVI i XX idos manuscrits, que constitueixen una mostra representativa de la botànica europea d’aquest període. Aquest fons, incorporat al Catàleg des dels CRAI Biblioteques de Farmàcia i de Reserva, està format per obres majoritàriament publicades a l’Estat espanyol i a França, juntament amb alguna obra publicada a Lisboa i a Ginebra. Moltes d’aquestes obres destaquen per estar profusament il·lustrades.
Entre les peces d’aquest magnífic fons, volem ressaltar-ne unes quantes pel seu important valor patrimonial.
Una menció especial mereix l’obra del botànic italià i director dels jardins botànics de Florència, Pier Antonio MicheliNova plantarum genera iuxta Tournefortii methodum… del 1729. Conté 108 fulls de làmines de gravats on es dóna la descripció de 1.900 plantes, de les quals 1.400 són descrites per primera vegada, fet que va suposar un gran pas endavant en el coneixement dels fongs.
Entre els llibres dedicats a la flora de diferents països, i en l’àmbit peninsular, destaquen dues obres del botànic portuguès Félix de Avellar Brotero, així com l’obra en tres volums del botànic i farmacèutic burgalès Hipólito Ruiz López, Flora peruviana, et chilensis, sive descriptiones, …, profusament il·lustrada amb 325 fulls de làmines amb gravats calcogràfics de gravadors espanyols, i que il·lustra amb detall les plantes trobades a la Expedición Botánica al Virreinato del Perú realitzada per Hipólito Ruiz i José Antonio Pavón entre 1777 i 1786, considerada una de les més importants del segle XVIII.
També cal mencionar els volums d’Ecloga plantarum hispanicarum de l’especialista en flora espanyola Auguste de Coincy.
Hem de fer una menció especial del manuscrit Orbe vegetable, ó Theatro botanico universal escrit el 1741 pel botànic i metge aragonès D. Antonio Campillo y Marco. El manuscrit, tres volums en foli, conté les plantes ordenades alfabèticament pel seu nom llatí, el dibuix de cada planta i la flor acolorida a mà, la fulla estampada en tinta i l’explicació de cada planta amb les seves virtuts i característiques. Destaca una escriptura sovint poc acurada i dibuixos poc precisos, que ens fan pensar que aquest manuscrit no era la versió definitiva de l’obra. Resulta interessant també la història del manuscrit: sembla ser que un hereu de Campillo el va vendre a Francesc Torà i Vila, farmacèutic d’Olot, tal com indica la nota manuscrita que trobem al primer volum: “Sum Francisci Thora Pharmacopolae Oloti die 17 Martii Anno 1770”. Cal destacar també que tot i que molts dels reculls bibliogràfics situen aquest manuscrit a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, algunes obres de referència asseguren que es troba desapareguda.
Finalment, cal destacar que la majoria d’obres incorporades al Catàleg presenten a portada el segell del Col·legi de Sant Victorià, creat el 1815 a Barcelona. Aquest col·legi, dedicat a l’ensenyament de la ciència farmacèutica, va quedar vinculat a la Universitat de Barcelona el 1845, fet pel qual aquest segell forma part de la Base de dades d’Antics Posseïdors del CRAI de la Universitat.
Blog CRAI Universitat de Barcelona 